Entendre el conflicte àrabo-palestí (I)

 Por Virgili Rico García

Al número 2 de El Perro Rojo, el company Eduardo Bueno deia al seu article titulat Israel y Palestina, 60 años de genocidio: “no se trata de hablar de buenos y malos, sino de dejar claro qué posición defendía cada uno. La historia no tiene que juzgar, sino comprender y explicar”. Doncs bé, jo en aquest article, i aprofitant la lectura del llibre Palestina, ocupació i resistència. Manual pràctic sobre la qüestió palestina i el conflicte àrabo-israelià de Salah Jamal, he volgut fer un xicotet resum que dividiré en tres articles diferents, d’aquest perquè em sembla necessari, i seguint les paraules del Eduardo, conèixer millor el conflicte àrabo-israelià, perquè com bé diu el meu company, “al parecer no hay causas. Simplemente es una espiral de irracionalidad que se està llevando por delante la vida de muchos inocentes. Israel –se dice- inicia una ofensiva en respuesta al lanzamiento de cohetes por parte de Hamás. Pero la realidad es otra bien distinta.”, i aquesta realitat ve de lluny, de ahí la redacció d’aquest article per al nº d’octubre de El Perro Rojo. 

Per entendre el conflicte àrabo-israelià entre palestins i jueus, cal fer en primer lloc una contextualització geogràfica e històrica. El territori que ocupa Palestina es situa al precís melic del món àrabo-musulmà, situació que li atorga un gran valor estratègic. Més de la meitat de la població palestina es troba exiliada, mentre l’altra part es divideix entre els territoris de Cisjordània, Gaza i el nord de la Palestina històrica, lloc on es va fundar l’estat d’Israel. 

Palestina sempre ha sigut una terra envaïda i martiritzada degut a les batalles produïdes principalment per motius econòmics i estratègics, i en moltes vegades també per motius religiosos. Al llarg de la història el territori palestí va ser conquerit per un continu de pobles i grans potències: els ghassulians (4000 aC), els cananeus (2500 aC) –aquests formaven part de les múltiples onades migratòries d’origen semita procedents de la Península Aràbiga-, els egipcis (2300 aC), els israelians –Josué va creuar el riu Jordà i va conquerir Jericó (1240 aC) i més tard (1020 aC) es va formar el regne hebreu que durà fins al 917 aC, quan van ser derrotats pels assiris, els filisteus (1185 aC) que donaren nom a aquesta terra (Falastin-Palestina). Els filisteus van mantindré diverses guerres contra els hebreus. Salmanasar III d’Assíria envaeix la regió i hi imposa la seva autoritat (842 aC), Sargon II envaeix el regne d’Israel i porta la població a l’exili (722 aC). Nabucodonosor tornarà a portar els habitants del regne de Judà a l’exili (587 aC) que tornaran després de la conquesta de Babilònia i tota la regió per Cirus (538 aC). Alexandre el Gran envaeix tota la Mesopotàmia i Egipte (332 aC). El 64 aC arribaren els romans i a partir de l’any 636 arriba l’era de la conquesta àrabo-islàmica amb les seves diferents variants. Els croats ocupen Palestina i Jerusalem l’any 1099. Els musulmans, conduïts per Saladí, reconquereixen Palestina i alliberen Jerusalem l’any 1187. Els musulmans turcs ocupen i governen Palestina durant 4 segles (de 1517 a 1917) i per últim, els anglesos en el curs de la Gran Guerra ocupen Palestina el 1917. Com podeu veure, Palestina va ser envaïda per un continu de pobles y grans potències, sent aquestes les més destacades. Aleshores, vos preguntareu, per què els jueus consideren Palestina com exclusivament seua?. 

Els jueus, des de l’any 135, són una minoria religiosa, inclòs durant l’època de la dominació dels croats europeus, les cròniques parlaven de la total desaparició dels jueus. La derrota d’aquests front les tropes de Saladí va permetre la tornada d’un xicotet contingent de jueus degut a la llibertat de pràctica religiosa que va imposar el califa musulmà. Durant els processos inquisitorials protagonitzades per diferents països europeus contra les minories, on destaquem la dels Reis Catòlics contra moriscos i jueus, motivaren l’arribada a Palestina d’uns quants centenars d’aquells jueus deportats, i van ser molt ben rebuts. Aleshores, com i quan es va trencar aquesta llarga harmonia? A mitjan del segle XIX emergien a Europa moviments de caràcter nacionalista, que provocaren guerres, matances, canvis de fronteres, desplaçaments de poblacions, sent els jueus una de les ètnies que sofriren aquests contratemps. Això provocà en alguns sectors jueus la necessitat de tenir una llar pròpia en algun territori, i entre aquests, Palestina fou el territori que amb més força va emergir i Gran Bretanya es va convertir en el principal aliat dels jueus. 

Gran Bretanya tenia uns motius privats, entre els quals destaquem la creació en el cor del món àrab d’una entitat aliada i, alhora, estranya i hostil als pobles de la zona. Per tant, la funció d’aquesta entitat seria la col•laboració en la protecció i el manteniment dels interessos –rutes vitals com el canal de Suez, petroli, etc- dels colonialistes de torn. 

Un altre fet important a destacar és els privilegis que atorgà l’imperi otomà als grans terratinents i grans famílies tradicionals. Aquests (sirians, palestins, turcs i sobretot libanesos) van ser grans col•laboradors del decadent imperi otomà i posteriorment de l’imperi britànic. Es varen produir actuacions favorables a aquestes famílies, mentre els petits camperols palestins es veien obligats a malvendre les seues terres als mateixos terratinents. Com podrà comprovar el lector, grans extensions de terra palestina van quedar en mans de gent aliena al país. Els primers messiànics sionistes, anomenada “la primera onada”, es van fixar en aquesta gent per comprar-los algunes hectàrees de terres per construir-hi granges agrícoles, finançades pel multimilionari banquer i especulador jueu Edmond Rothschild que va sostindré econòmicament les primeres colònies jueves a Palestina. Com vegeu, els jueus aprofitaren la feblesa econòmica dels petits camperols palestins i compraren, no als propis palestins que van haver de malvendre les seues terres, si no als foranis i grans terratinents. El 1898, vist l’èxit d’aquesta primera onada, es va constituir a Londres el Comitè Colonial Jueu i, més tard, el Banc Colonial Jueu per organitzar i finançar els immigrants i colonialistes jueus que es dirigien a Palestina. Entre els anys 1905-1907 es produí la “segona onada “ dirigida per David Ben Gurion, que va imposar el criteri de fer servir mà d’obra exclusivament jueva, formant col•lectivitats agrícoles estrictament jueves (kibutz), protegides per una mena de grup paramilitar anomenat hashomer, que anys més tard es convertiria en la Haganah, el braç armat del moviment sionista. Tot això, fins la Primera Guerra Mundial, provocà en la zona un autèntic caos caracteritzat per la repressió turca sobre els palestins, les contínues protestes dels autòctons, les escaramusses amb els colons jueus, etc. 

Durant la Primera Guerra Mundial, Gran Bretanya, situada al bàndol aliat, s’enfrontà a l’imperi turc que formava part de les potències centrals. Els britànics, per una banda, prometeren als països àrabs la independència de tota l’àrea de la lluna fèrtil (Síria, Líban, Palestina, Jordània, Iraq, el nord d’Aràbia), mentre, alhora, els aliats es van haver de comprometre a donar suport als plans dels jueus de colonitzar Palestina si volien obtenir ajuda financera i per la influència sionista als Estats Units perquè aquest país es decantés a favor dels aliats i participés activament en la Primera Guerra Mundial i, finalment, distanciar els jueus russos de la revolució bolxevic de Lenin. Aquest joc només s’entén pels perversos interessos de les potències europees. 

Els aliats es debilitaren durant la guerra i necessitaren més que mai l’ajut dels Estats Units. Gran Bretanya es va posar en contacte amb Weizmann, figura més destacable del sionisme mundial, i li va demanar la mediació davant el lobby judeo-sionista dels Estats Units perquè influís en la decisió d’intervenció d’aquest país en la guerra. Però res és gratuït, i Weizmann li va demanar a l’alt funcionari britànic Sykes en una reunió a casa seua, que anunciés que el govern britànic estaria “disposat a ajudar els jueus a colonitzar Palestina”. Gran Bretanya va haver de acceptar-ho per dos motius: l’entrada dels Estats Units a la guerra i per la creixent adhesió de la joventut jueva a Rússia cap a la revolució bolxevic de Lenin, qui era partidari de la retirada de Rússia de la guerra contra Alemanya i els seus aliats. 

Per tant, com veieu, Palestina és un lloc estratègic per la defensa de la zona poblada pels països àrabs. No es tracta de reclamar una terra arravatada als jueus, més bé es tracta de tindre uns aliats en la zona, i aquests han sigut els jueus. En pròximes entregues de El Perro Rojo continuaré la sèrie d’articles sobre el tema encetat en aquest número, així que no deixeu de llegir-nos! Perquè un poble adormit què no coneix la seua pròpia història és un poble servil a les ordres dels interessos dels poders que ens governen.